El Montsant

El Montsant fou “muntanya de benedicció” pels àrabs i “santa” pels cristians. Un autèntic santuari; morada dels déus i reducte de la vida contemplativa; reialme del silenci, la solitud i l’austeritat. Un gran bastió de roca amb nou ermites, de la Foia a Sant Salvador, i de Sant Bartomeu a la Mare de Déu del Montsant. Serra de natura verge i protegida amb més de 9000 hectàrees de parc natural. Mil paratges que impressionen i estan molt ben conservats: de les cadolles fondes al congost de Fraguerau, del toll de l’Ou al clot de Cirer, de la Cogulla al pi del Cugat.

El Montsant és tot un símbol pel Priorat i les comarques tarragonines. No es tracta de la muntanya més alta ni tampoc és la més extensa, tanmateix, la força de la seva orografia és inqüestionable. És tracta d'un massís compacte, amb la major part del seu perímetre emmurallat per cingleres i roquissars de conglomerats oligocènics.

Tots els pobles es troben a l’exterior, als seus peus. L’interior és el regne de la muntanya. Per entrar-hi cal escollir un grau, és a dir, un dels passos que permeten superar els cingles. N’hi ha de relativament còmodes, resseguits per camins de ferradura, i altres que només permeten el pas de persones, d’una estretor exagerada, molt aeris i sovint corprenedors.

La relació espiritual que els homes han mantingut amb el Montsant durant segles li ha atorgat una condició molt especial. La fundació de la primera cartoixa de tota la península Ibèrica —Scala Dei— i la intensa tradició eremítica, que ha perdurat fins a l'actualitat, són una bona prova del profund valor simbòlic de la muntanya. L'any 2002 va ser declarat Parc Natural per la Generalitat de Catalunya.