Recordant la bella Abdelazia

   L’estiu de 1153, les forces de la casa de Cervera, les d’Albert de Castellvell, Ramon de Ganagot, Guillem de Claramunt, Antoni Mese, Bernat de Plegaments i Bertran de Castellet es troben als peus de Siurana. Són els senyors d’un nombrós exèrcit que ha pres a l’assalt les Muntanyes de Prades per totes les bandes per confluir al peu de la major fortalesa musulmana d’aquestes serres.

   Sembla que després del terrible pas dels francs l’any 809, els sarraïns van abandonar el Camp de Tarragona i es van retirar a les muntanyes. Les serres de Prades  van adquirir aleshores una gran importància, esdevenint una mena de gran fortalesa que protegia els territoris de l’Ebre davant de la frontera amb els senyors cristians.

   Penjada sobre l’abisme, a la punta de l’esperó de roca que la serra de la Gritella enlaira cap al Priorat, Siurana resisteix i espera allò que sembla inevitable. L’enclavament musulmà és un formidable reducte, l’abisme pràcticament envolta la població i el castell obstrueix l’únic pas que permet el pas a l’estret istme. Però el destí estava decidit. Feia ja cinc anys que les tropes de Ramon Berenguer IV havien entrat a la poderosa Tortosa. Tot el territori que avui és Catalunya ja havia estat reconquerit i l’assatjament de Siurana sols podia tenir un final.

   Davant de la fatalitat, la llegenda sublima l’ineluctable. Durant la batalla, la filla del valí de Siurana, la bella Abdelazia, va jurar morir abans que caure en mans dels bàrbars cristians. Moments abans de la derrota final, els guerrers van quedar astorats. De sobte va aparèixer un superb cavall blanc muntat per la “reina mora”, dirigint-se veloçment al penya-segat vora el mur del castell. Al arribar-hi, esperonat per la desesperada dama, l’animal va fer un impressionant salt i junts van desapareixer mortalment en el buit. Els incrèduls encara poden comprovar l’empremta de l’unglot del cavall de la reina marcada a la roca. La prova de l’últim impuls del corser per portar la bella Abdelazia cap a l’immortalitat.   

   L’excursió proposada convida a somniar amb princeses mores i amb els daurats dies de glòria de Siurana, però sobre tot permet reviure un dels principals accesos d’aquest singular poble. És tracta d’un camí tan vell com Siurana, el que seguia tothom que hi volia accedir des de Cornudella com a mínim fins el 1971, quan va arribar la pista. El camí està senyalitzat amb marques blanques i grogues de PR.

   RUTA: Se surt de Cornudella seguint la carretera de Prades fins a trobar, a la dreta, la carretera que porta a la presa de l’embassament. Es descarta un primer camí que marxa a l’esquerra, se segueix uns metres i de seguida es troba, també a l’esquerra el camí carreter per on es continua. Es davalla recte en direcció a l’embassament descartant a l’esquerra accesos a xalets.

   A l’arribar a l’embassament, l’antic camí ha quedat sotes les aigües. Aixó obliga a fer una marrada seguint el camí perimetral a l’esquerra, per retrobar el vell camí al davant. Es deixa la pista i s’inicia la pujada per un llom fins el coll de les Lloses.

   Una curta baixada permet creuar el barranc de l’Estopinyà i tot seguit es torna a pujar en direcció a Siurana. Al cap d’una estona es creua la pista que porta al mas de Candí i el molí de l’Esquirola i es continua amunt. El camí principal és molt evident i va guanyant en espectacularitat mentre busca el millor pas per superar les cingleres.

   Els vells empedrats que encara resisteixen, resulten imprescindibles per comprendre i reviure el caràcter inexpugnable d’aquest darrer reducte musulmà als territoris que després formarien Catalunya. L’arribada a Siurana per aquest camí és per recordar.